Autor: Olmo Calvo

En les societats contemporànies es planteja el desplaçament humà pel món com alguna cosa extraordinària quan al llarg de l'existència de l'ésser humà a la terra ha estat alguna cosa tan ordinària com el parlar, el cuinar o el construir. Al segle XXI no sembla que aquest fenomen vagi a desaparèixer del comportament dels éssers humans. Mentre en els mitjans de comunicació es fa més recalcament en la notícia del desplaçament que en la manera i en les condicions en què es produeixen. Això genera alarma social mitjançant la idea de l'extraordinari provocant por a l'altre, al desplaçat, sense assumir el fet com una resposta humana habitual per la qual la societat mundial s'ha dotat de mecanismes reglamentaris. 

Ens trobem a 68 anys de la signatura del dret a l'asil mitjançant l'article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans. Avui és imprescindible posar el focus en com s'està garantint aquest dret en la Unió Europea a les persones que s'estan desplaçant cap al continent dia a dia fugint de la catàstrofe als seus països d'origen. És indispensable recordar que tant la Unió Europea com la Declaració Universal de Drets Humans es projecten com a resposta a un mateix fet: l'atrocitat feixista (de l'Eix) que havia estat derrotada en la segona Guerra Mundial. En el cas de la Declaració aquesta resposta pretenia blindar la dignitat de cada ésser humà comprometent als estats nacionals a respectar un marc internacional d'acord amb una ètica i una justícia universal. En el cas de la Unió aquesta resposta, amb la finalitat d'evitar més guerres, establia un marc compartit (comú) de cooperació i fraternitat que s'anés ampliant de forma exponencial a totes les diverses comunitats de persones que habitaven a Europa. 

Si atenem el posicionament sobre aquest tema adoptat pel Consell Europeu del 18 i 19 de febrer entenem que ambdues respostes i la seva relació s'ofeguen dins de la crisi institucional que viu la Unió Europea. A tot moment sembla que l'objectiu, com s'ha vingut fent fins al moment, és enfortir les fronteres i no acollir de forma digna a les persones que demanen asil. Aquesta postura s'adopta sense perspectives de cessament de violència i conflicte a les zones que van ajudar a desestabilitzar les guerres en les quals van participar alguns estats europeus. Aquestes guerres són les que generen una fugida de les seves víctimes cap a Europa. Una fugida que està produint un gran cost humà: 410 persones mortes en el que va de 2016 sumades a les aproximadament 4000 del 2015. Cal recordar, com dèiem al principi, que aquest tipus de moviment de persones no és un fet aïllat al món actual. Segons l'ACNUR en l'última dècada hem passat de 38 a 60 milions de persones desplaçades de manera forçosa a tot el món. Dada que en ampliar el focus ens mostra l'escassa proporció de persones que arriben a Europa.

La situació actual exposa a aquestes persones a una constant de violència. Fugen de la violència de la guerra i a través de la violència de les màfies arriben, si tenen èxit, a la violència de les fronteres externes i internes d'Europa. Per acabar amb aquesta crueltat és necessari atallar les tres violències des de totes les oportunitats que es disposin. Cal frenar l'estat de retroalimentació en el qual coexisteixen aquestes violències. Contribuir a la pau a Síria, l'Iraq i Afganistan. Per a això és necessari entendre que pel mateix camí de la fugida de les víctimes circula en el sentit contrari la indústria de la violència. Cal parar la venda d'armament, la guerra i la violència no poden ser un negoci en expansió. Cal garantir les vies segures per eliminar el negoci de les màfies i garantint l'asil des del lloc segur més proper al conflicte que es pugui. I com a societat cal garantir un acolliment digne que superi la por a l'altre i la imposició de la disciplina liberal mitjançant l'estat de la seguretat opressora; sense obligar a portar polseres si volen rebre menjar, sense pintar les portes de les seves cases, sense requisar diners i joies, sense confinar en camps i centres d'internament, sense negar el pas amb tanques, filats i *concertinas, sense militaritzar la frontera, sense deportar, sense expulsar, i sobretot sense deixar morir a aquestes persones innocents. 

Per tot això és una alegria veure com la societat no es rendeix al despropòsit i aquest (avui) dissabte 27 de febrer la ciutadania europea es va a mobilitzar per exigir als seus governs i a la unió la fi de la violència mitjançant un passatge segur i la defensa dels drets humans de les persones refugiades que arriben a la Unió Europea.

Raúl Hernández Villasol
Integrant  de Terrassa en Comú
Article publicat a “Diagonal” el 26 de febrer de 2016.